Us deixem el cartell de l’acte organitzat per Arrels Fundació i el manifest on es recorden les persones que ens han deixat l’últim any.
69 parells de sabates per no donar l’esquena al record
Què sentiu quan trobeu un parell de sabates soles al carrer? Algunes caminen molts quilòmetres al dia per sobreviure; d’altres són sempre al mateix lloc perquè han perdut l’esperança; n’hi ha que resten ordenades durant la nit o en alerta perquè ningú altre se les emporti. Avui tenim molt presents 69 parells de sabates. Representen 69 persones que vivien al carrer o que hi havien viscut, i que durant el darrer any ens han deixat.
Els seus passos s’han aturat però el seu record no. L’Arantxa ens rebia sempre al parc on vivia amb una novel·la a la mà. El Vaikar era un enamorat del seu hort i la Holly, dels seus gossos. El veïnat del Poblenou estimava molt el Fabian. El C’Saba sospirava de felicitat quan va començar a viure en un pis i, poc després, va morir de manera inesperada.
Les sabates més experimentades són les de la Dolores; tenia 89 anys i se la veia feliç quan la visitàvem a la residència. L’Imad portava les sabates més joves. Li apassionava el futbol. Amb 22 anys, no es va poder confinar perquè vivia al carrer i, el 16 d’abril, el van assassinar mentre passava la nit al ras. Al Juan Ramon i al Jean Pierre també els van matar durant l’estat d’alarma, i el Laureano i l’Ulises van morir víctimes d’altres violències. Algú va trencar les seves sabates.
Haver de viure al carrer escurça els anys de vida. A Barcelona, els últims dotze mesos ens ha deixat una persona sense llar cada 5 dies. De mitjana, les 69 persones que avui recordem tenien 56 anys: han viscut 26 anys menys que la resta de veïns i veïnes de Barcelona. La majoria d’elles, un 44%, vivien al carrer. Sabem també que 18 d’aquestes persones han mort directament al carrer i que 32 ho han fet a un hospital o un centre sociosanitari.
Aquest any, la covid-19 ens ha mostrat a tota la societat com és de dolorós acomiadar-se d’algú en soledat i des de la distància. Amb les persones sense llar, aquesta realitat ja existia i, amb la pandèmia, s’ha agreujat.
Per evitar morts indecents i indignes cal, entre d’altres, que tothom tingui una llar. A Barcelona, més de 1.200 persones segueixen vivint al carrer. Recordar ens hauria de fer reaccionar: impulsar polítiques d’habitatge des de totes les administracions, anar més enllà de les solucions d’emergència i canviar la mirada des de la ciutadania perquè no ens tornem a trobar més sabates soles.
Espai comunitari primer la llar 